Hola companys i companyes!

Fa dies que tinc en ment de parlar-vos d'un llibre realment interessant. És diu EL MÓN GROC i és de l'Albert Espinosa, el director i guionista de la pel·lícula Planta 4, no se si us sonarà.

Tots aquests dies hem estat parlant de la importància de trobar significat per seguir vivint, doncs el món groc és un exemple de veure i viure la vida com un creu.Fa referència a la seva vida durant els 10 anys que va passar per 4 cancers, és admirable la seva força i ganes de viure, i la seva positivitat.

Aquí us adjunto l'inici del llibre, on l'autor parla una mica d'ell i del llibre.

També dir-vos que fa una referencia a Gabriel Celaya, que són unes quantes línies que et fan pensar.

Bé espero que us agradi, fins aviat!!!

La meva inspiració

Gabriel Celaya era enginyer industrial i poeta. Jo sóc enginyer industrial i guionista. Tots dos som esquerrans, també.
Al seu poema «Autobiografía» hi ha alguna cosa que m’enganxa fins a la medul.la i em toca l’esòfag. I crec que és perquè en aquell poema va crear el seu món. El seu món, el «món de Celaya». No hi ha res que m’atragui més que la gent que crea mons.
I és que aquest poema està fet de prohibicions, de prohibicions que creen una vida. De prohibicions que li van marcar la vida. En certa mesura, si traguéssim aquelles prohibicions trobaríem el seu món. El que ell pensa que hauria de ser el seu món. Són un munt de «no» que exclouen el que
no vol per trobar-nos un munt de «sí». M’agrada aquesta manera de veure la vida.
Com ell va fer a «Autobiografía», jo miraré de dividir aquest començament de llibre en «Per començar», «Per continuar», «Per viure» i «Morir». Seran quatre blocs que, com ell va predir, formen la vida de qualsevol de nosaltres.
Per si no coneixeu el poema, tot seguit podreu gaudir-ne:

Autobiografía

No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.
Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Dónde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.

¿Le parece a Ud. correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.

No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
¡Ay sí, no respires! Dar el no a todos los «no»
y descansar: Morir.
Gabriel Celaya

El perquè d’aquest llibre

Sempre havia volgut parlar del món groc, d’allò que jo anomeno el meu món, el món en què habito. Si mai veieu alguna pel.lícula meva, llegiu algun guió escrit per mi, us fixeu en algun personatge que jo hagi creat, hi trobareu una part d’aquest món groc. I aquest és el món que em fa feliç. El món en el qual m’agrada viure.
Sempre havia volgut escriure un llibre, però només m’oferien propostes com ara «Com superar el càncer» o «Com sobreviure al càncer». Llibres que no m’interessava escriure.
El càncer no necessita un llibre per ser vençut, em sembla que escriure’n un seria una manca de respecte total pels qui lluiten contra el càncer i per totes les persones que he conegut al llarg dels anys que he passat a l’hospital. No hi ha cap clau per vèncer el càncer, no hi ha una estratègia secreta. Només has d’escoltar la teva força interior, crear la teva lluita i deixar-te guiar. Per això, em sembla més interessant fer un llibre sobre el que em va ensenyar el càncer i com es pot aplicar a la vida diària. I això és el que vull mirar d’explicar a El món groc.
Crec, certament, que el càncer és viu, i lluitar-hi et fa rumiar molt i aprendre grans lliçons. Després et cures i novament retrobes la vida, en la qual pots aplicar aquestes lliçons. Aquest no és un llibre d’autoajuda; no hi crec gaire, en l’autoajuda. Només és un llibre en què recullo experiències que a mi m’han servit.
I sobretot és un llibre per parlar dels «grocs», del concepte groc. Espero i desitjo que després d’haver llegit aquest llibre et posis a buscar els teus grocs. Per a mi, aquest seria el millor premi.
És estiu, un estiu no gaire calorós. És de nit, una nit no gaire negra. Duc la cama ortopèdica posada (la d’estar per casa). Bec un got de coca-cola glaçada i sé que ha arribat l’hora de començar a plasmar aquest món groc damunt el paper.
I just després, afegeixo que som a final de setembre (que és el moment en què reviso el text). Fa fred, plou i estic a mig rodatge del curt Destination Ireland, del mestre Carlos Alfayate. Sento que el temps corre i cada dia és més a prop el naixement del llibre. Espero que aquest llibre ens uneixi com a grocs. Si teniu cap suggeriment, desig o recerca, em trobareu a albert19@telefonica.net. Albert Espinosa. Juliol-setembre del 2007

PER COMENÇAR...

El món groc
No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.
Gabriel Celaya

On neix?
Doncs neix del càncer. M’agrada la paraula càncer. Fins i tot m’agrada la paraula tumor. Pot sonar macabre, però és que la meva vida ha estat unida a aquestes dues paraules. I mai no he sentit res horrorós en dir càncer, tumor o osteosarcoma. M’hi he criat i m’agrada pronunciar-les en veu alta, proclamar-les als quatre vents. Crec que fins que no les dius, fins que no les fas part de la teva vida, difícilment pots acceptar
el que tens. És per això que en aquest primer capítol cal parlar del càncer, perquè en els que vénen tot seguit farem servir els ensenyaments del càncer per sobreviure a la vida. Així que en primer lloc m’hi centraré i explicaré com em va afectar. Jo tenia catorze anys quan vaig ingressar a l’hospital per primera vegada. Tenia un osteosarcoma a la cama esquerra. Vaig deixar l’escola, vaig deixar el meu entorn i vaig començar
la vida a l’hospital. Vaig tenir càncer durant deu anys, dels catorze als vint-iquatre.
Això no vol dir que em passés deu anys ingressat, sinó que vaig estar deu anys visitant diversos hospitals per
guarir-me de quatre càncers: cama, cama (la mateixa que en el primer càncer), pulmó i fetge.
Pel camí vaig deixar una cama, un pulmó i un tros de fetge. Però he de dir, just en aquest moment, que vaig ser feliç amb el càncer. El recordo com una de les millors èpoques de la meva vida.
Pot sobtar veure aquestes dues paraules juntes: feliç i càncer. Però va ser així. El càncer em va prendre coses materials: una cama, un pulmó, un tros de fetge, però em va fer conèixer moltes altres coses que jo tot sol mai no hauria descobert. Què et pot donar el càncer? Crec que la llista és interminable: saber qui ets, saber com és la gent que tens al voltant, conèixer els teus límits i sobretot perdre la por de la mort.
Potser això últim és el més valuós. Un dia em vaig curar. Tenia vint-i-quatre anys i em van dir que no havia de tornar a l’hospital. Em vaig quedar glaçat. Va ser estrany. El que sabia fer millor a la vida era lluitar contra el càncer i ara em deien que estava curat. L’estranyesa em va durar sis hores, després vaig esclatar d’alegria;
no tornar a un hospital, no tornar-me a fer radiografies (crec que me n’he fet més de dues-centes cinquanta), no més analítiques, prou controls. Era com un somni fet realitat. Era absolutament increïble. Vaig pensar que al cap de pocs mesos oblidaria el càncer. Tindria «una vida normal». El càncer només seria una època de la meva vida. Però en lloc d’això (mai no me n’he oblidat), va passar una cosa inesperada, i és que mai no em vaig imaginar com m’ajudarien els ensenyaments del càncer en la vida diària. Sens dubte, és el gran llegat que m’ha deixat el càncer. Uns ensenyaments (per dir-ne d’alguna manera, encara que potser prefereixo la paraula descobriments) que m’ajuden a menar una vida més fàcil, a ser més feliç. El que explicaré en aquest llibre no és altra cosa que la manera d’aplicar a la vida diària el que vaig aprendre amb el càncer. Sí, exacte, ara que hi penso, el llibre es podria titular així: Com sobreviure a la vida a través del càncer. Potser arribarà a ser un subtítol del llibre. Sona estrany, sona justament al revés de la majoria de llibres que se solen escriure,
però és així. La vida és paradoxal; m’encanten les contradiccions. Vull remarcar que el llibre és un compendi
del que jo vaig aprendre del càncer i també dels descobriments que em van ensenyar amics que també van lluitar contra aquesta malaltia. I és que els companys d’habitació són molt importants. I és que fins i tot els nois que teníem càncer, que ens fèiem dir pelones, teníem un pacte, un pacte de vida: ens repartíem
les vides dels qui morien. Un pacte inoblidable, bonic, en certa manera volíem viure en els altres, ajudar-los a lluitar contra el càncer. Sempre crèiem que els que morien havien aconseguit afeblir una mica més el càncer i feien que als que sobrevivíem ens fos més fàcil guanyar. Durant els deu anys de càncer em van tocar 3,7 vides. Així que aquest llibre l’escrivim 4,7 persones (les 3,7 vides dels altres i la meva pròpia). Mai no he oblidat aquestes 3,7 vides i sempre miro de fer-los justícia. Si de vegades és complicat viure una vida, imagineu-vos la responsabilitat de viure’n 4,7! Bé, fins aquí el càncer i jo. M’agrada com ho he resumit,
n’estic content. El començament ja està explicat. Ara continuem
amb el món groc.

Què és el món groc?

Segur que ho vols saber des del mateix moment que t’has comprat aquest llibre de color groc (jo ara me’l imagino groc, però ja veurem què passa quan es publiqui, potser la portada acabarà sent marronosa o taronja), o potser des que vas sentir en algun programa de ràdio que algú parlava dels grocs i alguna de les coses que es van dir et va empènyer a comprar-lo. El món groc és el nom que jo he posat a una manera de
viure, de veure la vida, de nodrir-se de les lliçons que s’aprenen dels mals moments i dels bons. El món groc es compon de descobriments i sobretot de descobriments grocs, que són els que li donen el nom. Però a això ja hi arribarem, paciència. El que sí que us puc assegurar és que en aquest univers no hi ha regles. Qualsevol món es regeix per regles, però el món groc no en té. No m’agraden les regles, així que mai no
he volgut que el meu món en tingui. Seria una incongruència. I és que no em sembla que siguin necessàries, no serveixen per a res, només hi són per saltar-te-les. No hi ha cap cosa d’aquelles que et diuen que són sagrades en aquesta vida que jo cregui que ho és. No crec que sigui correcta cap de les coses que et diuen que són correctes. Tot té dues cares, tot té dues perspectives. Jo sempre he cregut que el món groc és el món en el qual estem realment. El món que ens ensenyen les pel.lícules, el del cinema, és un món creat per tòpics que no són certs, i acabem pensant que el món és així. T’ensenyen com és l’amor, i després t’enamores i no és com a les pel.lícules. T’ensenyen com és el sexe, després fas sexe i tampoc no és com
el de les pel.lícules. Fins i tot t’ensenyen com són les ruptures de les parelles. Quantes vegades la gent ha quedat amb la parella en un bar i ha emulat una ruptura de cinema. I no funciona, no funciona perquè allò que al cel.luloide es despatxa en cinc minuts, a tu després et costa sis hores i al final no trenques sinó que et compromets a casar-te o a tenir un fill. Tampoc no crec en les etiquetes amb què es volen definir les generacions. Jo no em sento generació X, ni generació iPod, ni encara menys generació metrosexual   o    übersexual.
Què em sento? Groc (que és una cosa individual que no forma part d’un col.lectiu). Sóc groc, sóc un groc d’algú. Però aquí ja hi arribarem. Així doncs, no hi ha etiquetes, no hi ha regles, no hi ha normes. Suposo que us esteu preguntant com s’articularan aquest llibre i aquest món, com n’ordenaré els conceptes. Doncs amb una llista. Crec en les llistes, m’encanten. Sóc enginyer industrial, per això m’agraden els números, i si t’agraden els números t’agraden les llistes. Tot el que llegireu d’ara endavant és una gran llista. Una llista de conceptes, una llista d’idees, una llista de sentiments, una llista plena de felicitat. Una llista de descobriments
que van fer que jo creés el que considero que és el meu món. Són descobriments breus que recullo en capítols curts. Són petites traces per entendre una altra manera de veure el món. No tingueu por de viure el món groc. Només hi heu de creure. Jo tinc una màxima: si creus en els somnis, es faran realitat.
Creure i crear són dues paraules que s’assemblen, i s’assemblen tant perquè en realitat estan molt, molt a prop. Tan a prop que si creus, crees. Creieu...
I ara entrem de ple al gran capítol, el que inclou aquests
descobriments: PER VIURE... Tot seguit trobareu la major part de les experiències i aplicacions del càncer extrapolables a la vida i que formen les traces que podeu seguir per crear el vostre món groc. Són 23 punts que heu d’unir amb línies, que heu d’unir conceptualment a la ment, i apareixerà una forma de vida.
Un món groc.
Cada punt, cada descobriment porta per títol alguna de les frases que vaig sentir durant la meva vida a l’hospital. Són frases que algú em va dir quan estava malalt i que em van marcar tant que mai més no les he oblidades. Són com parts d’un poema, començaments d’una cançó, sentiments que sempre faran olor de quimioteràpia, de benes, d’espera de visites i de companys de cambra amb pijames blaus. De vegades, les paraules són les que et proporcionen els camins. Poques paraules poden engendrar una idea dins d’una persona. De vegades, les frases més importants són les que menys importància ens pensem que tenen. Endinseu-vos-hi i creieu. Això sí, creieu però mai a ulls clucs. Tot es pot qüestionar, tot es pot discutir. I us ho diu una persona que es defineix amb la lletra «A»: Albert, Apolític i Agnòstic.